CAPÍTOL I. TORNANT A LA NORMALITAT

Feia ja tres mesos de la batalla contra el nigromant i n’Eli havia tornat a poc a poc a la rutina de sempre. Cada dia entrenava amb Kekoa, Mele i un grup de vint soldats, tot i que s’ho agafava amb molta calma. La seva amiga s’havia bolcat en aquesta nova vida i començava a manejar-se prou bé amb l’espasa. Però ella, a força de jeure i refer-se de l’ombra, havia perdut la forma física assolida abans de la comesa i estava clar que necessitaria més temps. Els horabaixes, abans de sopar, solia anar a veure la seva padrina, que li explicava històries d’abans que ella nasqués. Nalani la tractava amb molt d’amor i dolçor, i allò era el que n’Eli necessitava.

Per la seva banda, en Kaleb continuava exercint de capità de Lot en funcions, a l’espera que el rei decidís qui succeiria Makala, ferit de gravetat en la batalla amb el nigromant. Es comentava arreu que ell seria l’elegit, però n’Eli no ho tenia tan clar. El seu protector era una ànima lliure i es notava que no li agradava gens manar. Ella veia incert que, si el rei li demanava, en Kaleb no s’hi negués. Però era el millor candidat i potser Elenek aconseguiria que se sotmetés a la voluntat reial; si el triava a ell, és clar.

N’Eli també passava moltes estones a la murada, devora la porta principal. La fascinava, estar allà dalt. Ho veies tot: qui entrava, qui sortia, amb qui, quines mercaderies arribaven, quins comerciants marxaven, quins regnes veïns enviaven emissaris per intercanviar noves… Hi havia un bon tragí de gent, a certes hores del dia, i a n’Eli li encantava estar-s’hi, observant-ho tot, sense fer res més. Molts matins hi passava abans d’anar a berenar. Era la millor hora del dia. Tot romania tranquil i, si hi arribava prou d’hora, es produïa el fet més màgic de tots: l’obertura de la porta. A trenc d’alba, es feia el canvi de guàrdia, de la nit al dia, i el castell s’obria novament a l’exterior.

Allà, tothora, hi havia Megok. De fet, sempre hi arribava abans que s’obrissin les portes i, per molt prest que hi anés, n’Eli no havia aconseguit mai ser-hi abans que ell, tot i que estava bastant segura que no hi dormia, allà. Megok era un dels vigilants de la porta, malgrat que seria més adequat dir que era el guardià. Tenia una edat indefinida però avançada. N’Eli sentia molta curiositat perquè li semblava, almenys, tan gran com Nalani però no havia aconseguit esbrinar quants d’anys tenia. En temps de Keilani ja hi treballava, a la porta, i havia heretat la feina del seu pare.

Megok era l’home a qui en Kaleb havia manllevat l’abric, quan l’havia anada a rescatar dels segrestadors, la nit del primer ball, en què un grup havia irromput al gran saló i l’havien raptada per dur-la al nigromant. Semblava que fes una eternitat, d’aquella nit, i en realitat no havia passat tant de temps. N’Eli va somriure, rememorant l’aventura viscuda. Inconscientment, els records la van transportar a la cabana on havia passat la nit amb en Kaleb, al llit dels pares d’ell, i una punxada al cor li va indicar com coïa, encara, aquella situació.

Darrerament no havia tingut moltes oportunitats de veure’l, i menys a soles, però alguna cosa li deia que, tard o d’hora, hauria d’afrontar el fet que ella volia alguna cosa més que el que havien tingut fins ara. I que ell l’havia besada, la nit abans de la batalla del castell, tot i que no n’havien tornat a parlar. Allò havia quedat en l’oblit, en part, per tot el seguit d’esdeveniments que s’havien succeït; però segurament també degut a la inacció dels dos implicats, que ho havien deixat morir. Per bé que n’Eli no era d’aquest tipus de gent. Ella necessitava tancar les coses, perquè el dubte li martellejava contínuament el cervell. I si en Kaleb estava esperant que ella fes algun moviment? I si, després de besar-la, ell trobava que ara la pilota estava a la seva teulada?

Algú li estava parlant i la va fer tornar, de cop, al moment present. Era Megok, que li demanava si podia anar a la cuina a cercar els queviures per berenar. N’Eli va assentir enèrgicament i va partir a fer el que li havien demanat. El guardià no era gens xerrador. En realitat, n’Eli no li havia sentit dir res, més enllà de quatre paraules, una frase a tot estirar. I poques vegades li parlava directament, a banda de saludar-la sempre amb el cap i un somriure. Per això l’havia sorpresa tant que li encarregués aquella tasca. Qualque pic havia tingut pensament de demanar-li si feia nosa, allà, perquè se sentia una mica invasora de l’espai dels guardians. Però no ho havia arribat a fer mai…

Sense gairebé ni ser conscient del trajecte, va entrar a la cuina. Cleo estava començant a preparar el dinar, però a mig gas, perquè encara era molt d’hora. De cop, l’oloreta a menjar que desprenia el foc li va recordar que ella no havia ingerit res, d’ençà que s’havia alçat, i que si badava molt, no seria a temps a berenar al menjador amb la resta, i hauria de pidolar qualque cosa directament a la cuinera.

Ara feia dies que no es veien i s’abraçaren amb afecte.

-Eli, ja no veniu mai a dinar, aquí baix.

Cleo era de les poques persones, juntament amb en Kaleb i la seva amiga Mele, que l’anomenaven així. A ella li encantava aquesta familiaritat i respongué amb un somriure.

-Tens raó. Ara pràcticament no el veig, a en Kaleb, i el rei m’ha donat permís per dinar a la taula dels soldats. Així que aprofito per fer pinya.

-Li has de dir a Kaleb que vingui un dia a veure’m. L’enyoro. És massa responsable, aquest al·lot. Ja menja bé? M’han dit que tot el dia és pel món, exercint de capità de Lot. Hi farà la pell. Sempre es cuida dels altres, però algú hauria de mirar per ell. M’agradaria que trobés una dona que el cuidés i s’assegurés que mengés bé.

N’Eli va riure davant la preocupació de Cleo perquè fes els àpats que tocaven, i de l’ocurrència que necessités una dona que supervisés la seva dieta. La cuinera havia amollat tot el garbuix de pensaments com si fos un brollador, sense ordre ni concert, com feia sempre; però es veia que passava pena de veres, per ell, i n’Eli va rectificar el somriure per un rictus més seriós.

-Jo també l’enyoro, Cleo –va respondre-li amb un deix de tristesa–. No et preocupis que quan el vegi li diré que faci una passada per la cuina. Però ara hauria de marxar ja. Vinc a cercar els queviures de Megok, per a la porta.

La cuinera assentí i li mostrà els cistells que ja tenia preparats per al guardià.

-Dona-li memòries, a Megok. Fa estona que no el veig.

N’Eli va agafar els paquets i partí escapada. S’havia entretingut massa i els guardians devien estar afamegats. Megok no la tornaria a enviar a cercar res, a la cuina, si andoiava tant.

De tornada a la murada, n’Eli mussità una disculpa, per la tardança, i va transmetre la salutació de la cuinera. Megok, per tota resposta, la va convidar.

-Berena amb nosaltres, avui. Ja és molt tard per anar al menjador.

Ella va assentir amb un gran somriure i es disposà a gaudir del seu primer àpat a la porta.

Al principi, els guardians estaven una mica cohibits; però com havia passat amb els soldats, aviat es van acostumar a la seva presència, i la conversa s’animà. N’Eli menjà ràpidament i partí cap al pati principal, per començar l’entrenament del dia.

L’horabaixa trobà Nalani adormida al balancí i li va saber greu despertar-la, així que tornà a la murada, a passar l’estona. Megok estava al mateix lloc on l’havia deixat el dematí, no semblava haver-se mogut en tot el dia. N’Eli s’hi va acostar i el saludà. Ell no va dir res, només somrigué. Se li feia estrany restar muda, ella que sempre tenia conversa per xerrar amb tothom de qualsevol cosa, però li agradava estar al seu costat, en silenci. Li transmetia molta pau, ser allà, devora aquell home tan tranquil, quieta, veient com eren els altres que es bellugaven. I, contràriament al que li passava habitualment, no sentia la necessitat d’omplir els silencis amb comentaris superflus. Simplement vivia el moment present. I gaudia d’aquella experiència.

La tarda va anar passant i, a mesura que queia l’horabaixa, la porta es convertí en una corrua de gent tornant dels camps o d’onsevulla, cap al castell, a passar la nit. Era l’hora més concorreguda del dia i era ben entretingut estar allà dalt, mirant el tragí, pràcticament només en un sentit. En la llunyania, una figura a cavall s’acostava, a galop. Estava molt enfora, encara, però n’Eli hauria reconegut aquella silueta entre un milió. Era en Kaleb, a lloms d’en Karim, el seu cavall blanc, que tornava d’alguna de les seves missions. A n’Eli se li va escalfar el coret, en veure’ls.

Just abans de traspassar la porta, el genet va aixecar el cap i es va sorprendre de veure n’Eli devora el guardià. Però es va refer aviat i li somrigué. Ella li va tornar el gest, contenta de saber que, almenys aquella nit, dormiria fora de perill al castell.

Encara quedava una hora per sopar i n’Eli, que feia dies que en duia una de cap, decidí que aquell moment era tan bo com qualsevol altre. En Kaleb era al castell i havia arribat l’hora de posar en marxa el pla.

Digué adeu a Megok i a la resta de guardians, i es dirigí cap al saló del tron. Ara, curiosament, sempre hi havia soldats, a la porta. A qualsevol hora. N’Eli ho havia comprovat. Fins i tot durant la nit. Ella els va saludar i no li posaren pegues per entrar, però just només havia fet que caminar un parell de metres cap al cadafal, que sentí fressa a l’exterior. Li semblà com si un dels guàrdies abandonés la seva posició a correcuita. Va somriure, satisfeta, i seguí cap al final de la sala. Pujà els graons que la separaven del seu objectiu i contemplà l’arc i les fletxes negres. També hi havia l’espasa de la seva mare, però el que li cridava l’atenció, sempre, era l’arma del seu pare. Ella l’havia reclamat al turó i l’havia fet servir contra el nigromant, just feia tres mesos. Ja l’atreia abans, i seguia fent-ho ara, com les sirenes que encisaven els mariners amb els seus cants.

Al turó, mig moribunda pel conjur del nigromant, no sabia ni com s’ho havia fet, per cridar l’arc. Simplement recordava el patiment de pensar que el bruixot obscur mataria en Kaleb davant els seus ulls, i de cop se’l va trobar a la mà. I ni tan sols li havia calgut col·locar les fletxes, les havia mogudes amb la mà, a voluntat, com si d’un conjur màgic es tractés. Feia setmanes que donava voltes a una idea. Una idea boja, per altra banda. I si podia fer que l’arc l’obeís, sempre? I si podia aconseguir domar-lo?

VOLS LLEGIR-NE MÉS?