PRÒLEG

-No pot ser mai, és impossible…

N’Eli donava voltes amunt i avall en una cambra que semblava treta d’una pel·lícula d’El senyor dels anells o d’un escenari de Disneylàndia.

-Dec somiar. Sí, és això, segur. Va, va, desperta -es deia donant-se copets al cap.

L’habitació era de pedra massissa, amb uns carreus tallats tots de la mateixa mida i amb un llit estret i allargat. A la paret contrària del jaç, a uns dos metres i mig del terra, hi havia un finestró, que era només una trinxa i no deixava veure res de l’exterior, perquè era negra nit. També hi havia una petita taula amb una gerra i alguna cosa per menjar.

-Vaja somni més estrany -repetia cada vegada més desconhortada que veritablement fos una il·lusió.

Ja feia hores que estava tancada en aquella cambra i el cansament començava a emergir. La veritat és que tenia molta gana i encara més set, però ni el menjar ni l’aigua la temptaven. A veure si encara l’enverinarien!

Finalment, el cansament pogué més que la talent i s’arraulí al llit, mirant cap a la porta, esquena paret, abrigada amb les flassades i mirant de fit a fit l’única entrada que hi havia. Els ulls li picaven de son i els badalls eren un continu. Aviat s’adormiria, ho sabia, i l’únic consol que tenia era pensar que despertaria d’aquell malson horrorós al seu llit, amb el seu ca mirant-la fixament, com cada dematí, esperant el berenar i amb el sol del Mediterrani filtrant-se per les cortines. Tot i la fatiga, instants abans d’adormir-se, la seva ment rememorà els esdeveniments d’aquell primer dia de vacances d’hivern, ja damunt Nadal, on tot havia de canviar per sempre.

CAPÍTOL I. EL PROTECTOR

Vacances, quina meravella!, fou el primer que va pensar quan la consciència tornà del món dels somnis. Encara no havia ni obert els ulls que ja se li dibuixà un somriure d’orella a orella. Quin gust aixecar-se més tard, sense despertador ni obligacions.

Un cop va aconseguir alçar les parpelles, lleganyoses, un panteix proper li recordà que no era tota sola, a l’habitació.

Amunt, Eli, semblava dir-li en Max des de l’estora, als peus del llit, remenant la cua i esperant el berenar com qui espera el Messies. Clec, clec, clec feia aquella extremitat llarga i peluda en pegar damunt el radiador de fusa.

-Avui no hi haurà berenar, encara, Max. Primer hem d’anar a passejar!

No va fer falta dir-li dues vegades. El labrador negre s’aixecà d’una revolada i, després de fer els estiraments pertinents que duien el seu nom (ca cap amunt, ca cap avall), amb dos llongos ja era devora el comodí llepant-li la cara i remenant la cua ben feliç.

-Espera un poc! -li digué n’Eli entre rialles.

La madona del ca, com li agradava a ella considerar-se, es vestí en dos minuts amb el xandall que tenia sempre a punt al penjador del dormitori i, després de fer una parada tècnica al bany, es va calçar les seves botes Bestard i es dirigí cap a la porta amb el ca estalonant-la.

-A veure si encara caurem. Espera, ves a beure aigua.

Però en Max no tenia cap intenció d’allunyar-se de la porta si no era travessant-la, així que, pacientment, n’Eli l’acompanyà al bevedor i li indicà amb la mà que hi fiqués el morro. Ella va recordar que també li convenia hidratar-se, perquè li esperaven dues hores de caminada per la muntanya, i se n’anà a la cuina a beure’n un tassó. Saciada la primera set del dia, els dos únics habitants de la casa sortiren a l’exterior.

-Vatua el món quin fred! Es nota que ja som a ple hivern -renegava n’Eli.

Per contra, el labrador estava més feliç que unes xeremies perquè la temperatura havia baixat dels deu graus, i anava amunt i avall ben xalest mentre la madona es dirigia cap a la cotxeria a cercar el collar, la corretja i més aigua per al ca, que duia en una motxilla.

-Un veciat de cocou, això és el que ets tu -li va recriminar n’Eli-. Mira que haver de dur jo la teva aigua!

Però aquests renecs només eren un hàbit, ja que per com ella el mirava i ell l’esguardava es traspuava el gran amor que sentien l’un per l’altra.

El trajecte transcorria entre pins i alzines, per un camí ben marcat primer, un tirany després i, finalment, campi qui pugui travessant una rosseguera i per dins una torrentera que, increïblement, enllaçava amb la civilització. Dins el bosc, només se sentia la remor dels arbres quan el vent gelat movia les seves fulles i el cant dels ocells, que eren els únics habitants del bosc que els sortiren a camí. Més enfora, encara es percebia qualque cabra que belava, però poca cosa més. La pau de la natura els acollia, i els emparava de maldecaps i del tragí de la vida quotidiana.

Al bosc, n’Eli i en Max eren feliços. El ca ensumava arreu i pixava a totes les mates on altres animals hi havien deixat l’empremta. Amunt i avall, sense corretja, trescava per corriols, sempre amatent a la posició de n’Eli, cuitant de no allunyar-se’n gaire. La madona, per la seva banda, aprofitava per carregar piles i respirava amb fruïció la flaire que la natura els oferia a cada època de l’any. Ara el bosc es preparava per a l’hivern i la vida vegetal semblava haver-se aturat. La nit anterior havia plogut i l’aire era net; encara se sentia l’olor a terra banyada que tant li agradava.

En aquella part del bosc era estrany trobar-se qualcú, si no era algun veïnat que també passejava, sol o en companyia. Ja es coneixien gairebé tots perquè sempre eren els mateixos, però avui no hi havia ni una ànima, al bosc. I anant alerta a llenegar, n’Eli avançava a bon pas, per entrar en calor i defugir el fred.

No obstant, passada la rosseguera, començà a tenir la sensació que l’observaven. En Max seguia amunt i avall, com sempre, però ella notava una presència, per bé que no veia ningú ni sentia cap renou que no fos típic del bosc. Són imaginacions meves, es digué. Però la intranquil·litat ja s’havia instal·lat al seu cor i volia arribar el més aviat possible a la carretera. No passis pena, segur que són excursionistes que davallen de la muntanya, es repetia. Sempre hi ha gent molt matinera. Ara bé, aquests arguments no la convencien i va començar a fer més via, quasi a córrer.

I de cop el va veure, tot i que seria més encertat dir que l’intuí, perquè anava vestit de verd i ocre, i es confonia amb la vegetació. Deu ser un caçador, tranquil·la, s’animà per mantenir la calma. Però just en aquell moment s’adonà que en Max no hi era i la seva por es va fer més gran, quasi insuportable. Un home pels voltants que s’amagava, cap altra ànima en molts metres a la rodona, el seu ca desaparegut. I, a sobre, va ser conscient que s’havia deixat el mòbil a casa. Massa emocions fortes de bon dematí.

-Max! -començà a cridar-. Maaaaaaax!

Però ni rastre del labrador. A veure, pensa. No se senten més cans, aquell home no deu dur animals. En Max segur que ha fugit seguint el rastre de qualque animaló o deu ensumar les restes d’una cabra morta. No és la primera vegada que ho fa, calma. Inspira pel forat dret del nas, espira per l’esquerre, inspira per l’esquerre, espira pel dret. Es va obligar a respirar com li havien ensenyat a ioga per calmar la ment i a no deixar que el seu capet li jugués males passades. Per ventura ni tan sols era un home, allò, potser era simplement el fullatge d’un arbre o d’una roca.

-Maaaaaaaaaaax!

Merda de ca, mira que desaparèixer ara, va renegar en silenci. El fet és que no sabia què fer. Nerviosa i espantada com se sentia, era incapaç de pensar amb lucidesa. Ves a saber on era el ca, i no veia clar si convenia més tornar enrere o seguir cap endavant. En Max ja coneixia el camí, però no volia arribar a la carretera sense ell. Tanmateix, si era pels voltants, sabia per experiència que, mentre el seguís cridant i ell la sentís a prop, no tornaria fins que hagués ensumat, menjat o compixat el que li vingués de gust.

En el mateix moment en què havia decidit seguir cap a la carretera, ja no li varen quedar més dubtes. Aquell home de camuflatge se li plantà al davant, a només quatre metres, amb una caputxa que gairebé no li deixava veure la cara i amb les mans planes i obertes, cap avall, com en so de pau, tot i que aquell gest no la va tranquil·litzar ni poc ni gens.

-No tinguis por, no et faré cap mal -li amollà per començar.

Que no tingui por?, pensà n’Eli. ¿No és això el que diuen sempre a les pel·lícules just abans que mori algun personatge? Me cago en dena, vaja començament de vacances, va remugar per a si mateixa.

-Què vols? -aconseguí articular.

-Protegir-te, estàs en perill -va dir ell.

Aquesta sí que és bona, això és l’últim que em faltava. La pregunta li cremava a la llengua però no va aconseguir expressar-la, perquè de quin perill m’has de protegir, tu, cap de fava? se l’envià quan va aconseguir empassar-se la saliva.

Varen transcórrer uns segons que li semblaren eterns però abans que tingués temps d’interpel·lar l’home de nou o sortir esperitada, va comparèixer en Max i n’Eli començà a cridar-lo desesperada. El ca, no obstant, es col·locà devora el desconegut i es quedà allà impassible als crits de la seva madona. Això ja passa de mida, pensà n’Eli, però no va tenir temps de renegar pus perquè els fets es varen precipitar bruscament.

Al bell mig del bosc es va fer quasi fosc de cop, i per primera vegada en la vida n’Eli veié com els pèls del seu estimat labrador s’eriçaven. El desconegut es posà en una postura com de combat talment com si d’una pel·lícula de Bruce Lee es tractés i n’Eli ja no podia tenir més por. De fet li va entrar com un riure nerviós perquè l’escena no podia ser més còmica, si algú s’ho mirava d’enfora aliè a la tensió del moment.

Però qui va riure va ser un altre, un quart convidat al xou. I la seva rialla, gèlida i aguda, li glaçà la sang. De darrere unes mates sortí un vellet que no devia fer ni un metre cinquanta, amb els cabells blancs llargs i una barba llisa i platejada que li arribava fins a la pitrera. Hi havia alguna cosa esfereïdora en el vellet que n’Eli no acabava de copsar. Finalment s’adonà que surava en l’aire, els peus no li tocaven el terra.

-Per fi ens trobem -va dir el vellet, dirigint-se a n’Eli.

-Que ens coneixem? -va aconseguir articular ella, començant a pensar que devia trobar-se en un somni de pel·lícula de sèrie B.

-He sentit xerrar molt de tu, joveneta, però no t’hauria imaginat mai així.

-Així com? -va repetir n’Eli encuriosida.

-Tan poca cosa.

N’Eli ja començava a estar més emprenyada que esporuguida i es va mirar el vellet amb cara de pomes agres. Si allò era un somni aviat despertaria sulfurada.

Mentrestant, el desconegut encaputxat i en Max no es movien de lloc. I el vellet es quedà a uns quants metres d’ella. De fet, estaven col·locats formant un triangle entre pins i mates. Tot d’un plegat, n’Eli s’adonà que ja no sentia cap ocell, ni remor de branques, ni les cabres que belaven. Tot era silenci absolut. I encara va tenir més por.

Sense més ni més, el vellet va començar a moure les mans i un espetec de llum l’encegà. Talment com si fessin rotllana, al bell mig del triangle hi va aparèixer una foguera, però no era com les de Sant Joan, les flames eren blavoses i dansaven al compàs del moviment de les mans del vell. El més impressionant de tot va ser que semblava com si hi hagués gent diminuta, dins del foc.

Ja no hi va haver més temps per contemplar l’escena perquè el desconegut es tragué la caputxa i es dirigí cap al vellet, espasa en mà. A la vegada, en Max, el seu estimat labrador, anà cap a ella corrent com un guillat. Quan va ser al seu costat, per si tota l’escena no era ja prou irreal en sí, li parlà (sí, el ca!) amb una veu profunda i rogallosa, i li va etzibar: “puja”. Sempre havia pensat que, a aquell animal, només li faltava xerrar per ser encara més personeta i ara, en el moment menys esperat, resultava que ho feia! El panorama era tan rocambolesc que no va tenir esma de contradir-lo i pujà als lloms de l’animal, que era bastant gran per ser un ca, però no tant com per dur-la a coll-i-bé.

De cua d’ull va veure com el vell i el desconegut estaven enxarxats en el que semblava una baralla d’acer i espetecs. El foc havia minvat i les flames ja quasi no es movien. I a pesar que no era el moment, no va poder evitar pensar en com n’era, de ben plantat, el desconegut de la caputxa. Eliiiii, sempre estem igual, es renyà, entre enfadada i divertida.

Però va haver de tornar ben aviat a la seva part del quadre perquè, en aquells breus segons que la seva consciència havia anat cap als dos intrusos, l’animal que tenia entre les cames havia començat a créixer i a moure’s, i es transformà en un cavall negre.

-Max! -el va renyar n’Eli-. Què fas?

La criatura sortí esperitada pel caminoi en direcció cap a la carretera i n’Eli, que no havia pujat mai a cap cavall, no va poder fer res més que agafar-se ben fort a la crinera de l’animal i prémer els flancs amb les cames per no caure. Tantes pel·lícules com havia vist bé li havien de servir per a alguna cosa.

Aviat deixaren enrere els intrusos i ja albiraven la carretera. Què faria, el cavall, llavors? Es posaria al carril dels cotxes lents? Fins i tot en aquell moment d’excitació i nerviosisme n’Eli no podia deixar passar el surrealisme de la situació. També era incapaç de no pensar en el desconegut de la caputxa, que li havia advertit que corria perill i que només la volia protegir. De qui la volia guardar? Del vellet? O era el vellet que la defensava de l’encaputxat? El seu cap bullia amb preguntes sense resposta, però la seva intuïció li deia que el vellet no era de fiar. Això de surar i riure d’aquella manera no podia ser mai bo.

El cavall s’aturà en sec i n’Eli va haver d’aferrar-se amb totes les seves forces per a no caure.

-Què passa Max? -va deixar anar. Malgrat que el seu labrador s’havia transmutat completament, no podia evitar dirigir-se al cavall pel seu nom de ca.

No va haver d’esperar molt per obtenir-ne la resposta. De cop i volta la fosca els tornà a envoltar i, davant seu, del no-res, es va materialitzar el vellet amb un espetec de llum daurada.

-No pots fugir de mi -li va amollar.

El cavall esbufegava nerviós però no es movia i, llavors, n’Eli es va adonar que ella tampoc no es podia bellugar. Era com si l’obscuritat hagués congelat l’espai-temps i no es podien remenar del lloc.

Com s’ho farien per fugir del vellet? On devia ser l’encaputxat? N’Eli va serrar les dents i s’agafà fort a la crinera de l’animal. Era la primera vegada que es trobava en una situació així, però l’instint li deia que allò encara no havia acabat. L’adrenalina del moment li havia atenuat la por i estava disposada a presentar batalla.

-Què vols de mi? -va preguntar, amb veu forta i segura, tot al contrari de com se sentia de veritat. Havia de guanyar temps com fos.

-No vull res, de tu. Ets simplement una peça més del tauler que fa nosa, molta nosa.

Ja no en quedava cap dubte, no venia a ajudar-la. I el desconegut encaputxat tenia raó, estava en perill.

-I exactament de quin tauler estem xerrant? -va voler saber ella. La seva curiositat innata no l’abandonava ni trobant-se en perill de mort.

El vellet va riure per sota el nas una altra vegada.

-Vols saber la teva història? Vols saber la veritat, abans de morir?

N’Eli va assentir. Tanmateix…

-Això era i no era un reialme entre muntanyes i planures, amb un castell i tota una cort i vassalls rendits als seus peus. El rei governava amb rectitud i honradesa, i el poble l’adorava.

VOLS LLEGIR-NE MÉS?