CAPÍTOL I

TORNANT A LA NORMALITAT

El dringar d’espases cada pic se sentia amb més intensitat. Al pati principal del castell, dos homes es barallaven en el que semblava una lluita a mort. Ambdós eren alts, morens i ben plantats. Feia estona que intercanviaven cops i estaven amarats de suor, a pesar del fred que feia; però cap d’ells no tenia cap intenció ni una d’aturar.

Durant molt de temps, el nivell de l’un i de l’altre havia estat desigual però últimament… En Kilian cada pic era més bo i més capaç de plantar cara al seu oponent. Tenia els mateixos ulls que la seva mare, marrons i càlids. Però havia adquirit el temperament i la destresa del seu pare, i feia estona que entrenava amb els millors del regne. I, és clar, era més jove que l’home que l’atacava. Era qüestió de temps que agafés el seu relleu, per bé que l’altre es conservava en plena forma, i tenia molts trucs de gat vell amagats sota la màniga. De fet, sense que el jove se n’adonés, l’havia anant arraconant cap a la paret del fons. Aviat en Kilian es quedaria sense espai per maniobrar i, quan hi va parar esment, es va maleir per haver estat tan pur. Però no tot estava perdut…

Va decidir jugar brut. I quan l’altre atacava a les totes, intentant que el jove perdés els escassos metres que el separaven de la paret, en Kilian va treure la daga i el va ferir a l’avantbraç. De fet no tenia intenció de fer-li cap tall, només amenaçar-lo i desconcentrar-lo, però l’empenta amb què va desembeinar se li va girar en contra. El més vell, a contracor, agafat per sorpresa, va aturar l’atac i, dolent-se del braç, va badar, fet que en Kilian va aprofitar per desarmar-lo, amb un cop fort d’espasa, i apuntar-lo al coll.

-Ben jugat –va dir en Kaleb, rendint-se.

-Perdona’m, no et volia ferir, ha estat sense voler.

-Tranquil, és un trau superficial.

Molta gent havia observat el combat, encisada, però en Kaleb els va comminar a tornar a les seves tasques.

-Au, va, què feu aquí aturats mirant-nos com estaquirots? A entrenar s’ha dit! –digué als soldats–. I la resta, deixeu de badocar!

-Ja venen –va cridar Cedric des de la murada.

En Kaleb i en Kilian van pujar cap a la part superior per veure com arribava la comitiva reial. Feia tres setmanes que havien partit al nord a una trobada diplomàtica.

Quan van ser a tocar, en Kilian va saludar la seva mare, efusivament. Com l’havia trobada a faltar! Ella va fer una capada en la seva direcció però, amb els ulls, va cercar una altra persona, entre tots els que allà dalt es congregaven. En Kaleb la mirà, somrient i ella li va tornar el gest. La comitiva va entrar per la porta del castell de Lot i a n’Eli, aquest pic, se li va encongir el cor. El seu marit ja no la mirava com solia i allò cada cop la tenia més preocupada. Va fitar Kekoa, que negà amb el cap com volent-li dir que tot eren imaginacions seves. Però ella sabia perfectament que els ulls verds d’en Kaleb el traïen. Ja no l’estimava com abans.

Van descavalcar al pati principal i n’Eli va tornar a mirar Kekoa. No en van poder xerrar, Lilo arribà com una exhalació i va abraçar el seu pare.

-T’he enyorat molt! –exclamà la jove.

N’Eli els va mirar entendrida, feia anys que en Kilian no li feia una rebuda així. Només de nin, quan no s’havien vist durant setmanes. Quina diferència entre un i altra. I no va poder evitar pensar que era una qüestió de gènere, perquè la filla de Mele i el seu només es duien un parell d’anys.

L’al·ludit va baixar les escales i la va abraçar.

-Com us ha anat? Algun problema?

-S’han mogut les fletxes negres de lloc? –va demanar n’Eli.

En Kilian negà amb un somriure.

-Idò ja tens la resposta –va sentenciar la reina.

Era el seu joc. Des de nin en Kilian havia sentit fascinació per aquell arc negre, que penjava de la paret del fons al saló del tron. Però n’Eli no li havia deixat agafar mai. Ell no era mag i podia morir en l’intent. El que no sabia la seva mare, però, és que sí l’havia arribat a tocar, feia anys, en una juguesca amb Lilo, la seva companya d’aventures d’ençà que va néixer. Per bé que la cosa no va ser greu, es van endur un bon ensurt, els dos, i es van prometre dues coses: no explicar-ho a ningú, i no tornar-lo a tocar mai. Van aprendre la lliçó.

-Benvinguda –la va escometre en Kaleb.

Ella es va girar i el va besar als llavis, fugaçment. Ell no la va refusar però tampoc no hi va posar molt d’interès. Quan es van separar n’Eli es va adonar que tenia sang a la camisa, a l’alçada del braç.

-Què t’ha passat? –demanà sorpresa.

-Res greu. En Kilian, que demana pas –va respondre amb un somriure, orgullós.

N’Eli no va inquirir res més i la comitiva es va dissoldre. Tenien gana, aquell dia pràcticament no havien menjat, i marxaren tots a dinar. En Kaleb no els va seguir i n’Eli dinà tota sola amb en Kilian, que la posà al dia del que havia succeït les darreres setmanes. Quan ja estaven a punt d’acabar va comparèixer Kai i es va asseure a la taula reial. La resta de soldats eren un tros enfora, però Kai sovint els feia companyia. N’Eli se’l va mirar i somrigué. Quan el va conèixer, la diferència d’edat entre ells dos es feia notar. Però amb els anys, era pràcticament imperceptible. Després de l’últim viatge a l’altre món, s’havia escurçat a només vuit anys; i ara que tots dos passaven dels seixanta, per a un extern, hauria estat complicat descobrir quin d’ells dos era més vell.

Després de dinar n’Eli es va donar un bon bany i va fer una becada. I a última hora va continuar posant-se al dia dels darrers esdeveniments succeïts al castell durant la seva absència. Tenia ganes de trobar-se a soles amb en Kaleb, però no el va tornar a veure, aquell dia. Quan ell es va ficar dins el llit que compartien, n’Eli ja feia molta estona que dormia.

Es va llevar més d’hora que de costum i en Kaleb dormia tan profundament que no el va voler desbaratar. Li va deixar una nota, es va vestir d’una revolada i va començar a caminar amb una idea fixa. Feia molta estona que no hi anava, a la seva terrassa, ni sola ni en companyia, i se li va fer estrany, travessar aquella porteta, cap a un lloc vinculat en el més profund del seu ésser a records de gran felicitat, per bé que no sempre havia estat així. En les poques vivències tristes que guardava en aquell lloc hi recordava en Kaleb abraçant-la, quan la seva amiga de l’ànima va morir, feia anys i panys. Mele se’n va anar molt jove, massa, quan Lilo encara era un infant. Va ser una tragèdia colpidora, a Lot gairebé ningú moria abans dels cent anys, i pocs abans dels cent cinquanta. Feia molt més temps que no hi era, que anys havien compartit juntes; però això a n’Eli li pareixia impossible, tenia el seu record ben viu, com si fos ahir que entrenaven per primer pic al prat. Com l’enyorava… Amb Kekoa tenien una relació d’amistat molt profunda i bonica, com si fossin família. Per a ells dos segurament ho eren. Germans de l’ànima, era com n’Eli els anomenava. S’estimaven molt i s’ajudaven sovint, sobretot després de la mort de Mele. N’Eli va acabar fent gairebé de mare a Lilo, i va estar al costat de Kekoa durant tot el temps que durà el dol. Va patir molt, força estona. I n’Eli va romandre al seu costat, plorant amb ell, recordant amb ell, enyorant-la amb ell. Però… tot i així… no era el mateix. A més, Kekoa sempre treia ferro al distanciament d’en Kaleb i allò a n’Eli l’exasperava. Dubtava de si s’ho creia veritablement, que eren imaginacions seves, o si era només una manera d’evitar-li un dolor que ella no volia ni podia arribar a imaginar. Perdre en Kaleb, en el sentit que fos, li resultava massa dolorós. I, a la vegada, malgrat que li costava admetre-ho, se sentia molt insegura, al seu costat.

Al principi d’estar junts recordava haver tingut molta por que ell no volgués continuar al seu costat, quan fos reina, que es refés del seu compromís amb ella. I no és que ell li’n donés motius, més enllà d’haver-li costat decidir-se, al principi. Amb els anys, aquell sentiment havia anat perdent força, diluint-se… però seguia allà. I allò la desconcertava. Com és que hi estava tan aferrada, a aquell home? Com és que la idea de no estar junts l’atabalava d’aquella manera? Ella era la matadora del nigromant, s’havia enfrontat a Klept i havia sortit vencedora de molts conflictes. Com és que la idea de no estar amb aquell home la destarotava tant?

Feia quaranta anys que era la reina de Lot i, mal li estava dir-s’ho ella mateixa, ho havia fet prou bé. D’ençà que havia tornat del seu món, per segon pic, s’havia esforçat per instaurar la pau al reialme, per fiançar unes relacions de bon veïnatge amb els territoris dels voltants i per tenir cura de tots i cadascun dels habitants de Lot. Al principi li havia costat una mica que tothom la reconegués com a reina, i havia tingut algun ensurt, però amb els anys havia arribat a ser una sobirana estimada i respectada. Havia tingut algunes dificultats però, com sempre, les havia resolt amb harmonia i amor, cercant la implicació de totes les parts en conflicte, i arribant a pactes i a acords, mai amb violència ni per les armes, tot i que sovint li hauria resultat més fàcil cridar l’arc negre i repartir estopa.

Va somriure. Després de tots aquells anys encara el sentia, uns pisos més avall; la cridava amb una potència eixordadora. La major part del temps ja ni se n’adonava. Però si hi posava consciència… les ganes d’allargar el braç i cridar-lo li semblaven insuportables. L’energia fosca del nigromant seguia sent tan forta com el primer dia.

N’Eli s’havia convertit en una maga molt poderosa, i juntament amb Hanueke, havien mirat de desfer l’embruix que sotjava l’arc. N’havien parlat sovint i sempre arribaven a la conclusió que era molt perillós, massa, tenir aquella arma a Lot. Sí, és clar, si era necessari, n’Eli el podia fer servir per defensar-se. Però ella no viuria eternament, i era massa arriscat traspassar-ho a les properes generacions, que serien incapaces de dominar-lo. Les dues magues s’havien conjurat per acabar amb el mal que persistia a l’arma del pare de n’Eli; però no havien pogut. L’arc seguia essent negre i letal, per bé que penjava, inert, de la paret del fons del saló del tron del castell de Lot, a l’espera que la seva presència fos requerida per salvaguardar el reialme, un cop més. O per posar-lo en perill.

Un cop sec la va treure del seu encantament. N’Eli va notar un lleuger corrent d’aire i es va preparar per al pitjor.

VOLS LLEGIR-NE MÉS?