PRÒLEG

Va respirar profundament un altre pic, desitjant tenir més temps, desitjant poder allargar la partida. Era inútil i ridícul, ho sabia; havia arribat el moment d’anar-se’n, feia dies que havia dit adeu a la seva família i als seus amics i, tot i així, era incapaç d’abandonar-la. No la va conèixer, com Déu mana, fins als vint-i-set anys, malgrat que ja havien tingut dues topades anteriors. Però feia gairebé dos-cents anys que estaven junts i no s’imaginava la vida sense ella. No s’imaginava no tornar-la a veure mai més. Allò era el comiat en tota regla i no hi hauria marxa enrere. Ambdós ho sabien. I duia pràcticament tota la vida preparant-se per a aquell precís moment. Sense saber si ella seria viva… Però ho era. I allò ho feia, alhora, més fàcil i més difícil. Perquè la separació no era imposada, serien ells qui l’haurien de mantenir, servar i ratificar fins al dia de la seva mort. Serien ells qui haurien de preservar la distància. Però el fet de saber que el sobreviuria, que alguna part d’ells romandria, malgrat que fos invisible a la majoria, l’omplia de coratge i amor.

Mai no li havia explicat tot, només les fites més importants, els detonants d’esdeveniments que marcarien no només la seva existència sinó la de tots els mons. Però no tenia por, confiava que tot sortiria com estava previst. Perquè tot el que havien fet els menava a aquell moment, a la separació autoimposada i al naixement d’una nova vida. La d’ella. Encara no era, ni tan sols, un projecte. Ell havia d’aconseguir que fos. Va somriure pensant en tot allò, en com hauria d’enginyar-se-les per tornar a ajuntar els pares d’ella. Vaja moment havien triat per barallar-se, aquell parell, que sempre havien estat i serien cul i merda! Però bé, ja trobaria la manera. No era el que deia n’Eli? Que sempre hi havia una manera? I també se li encongia el cor només de pensar en els anys que l’esperaven de mentides, silenci i soledat.

Va moure el cap per mirar d’allunyar tots aquells pensaments que el turmentaven. I s’animà pensant que estaria amb ella. Malgrat que no fos la seva Lorien.

I sense voler somrigué en recordar el dia que la va conèixer, a aquella jove que ara hauria d’ensenyar i cuidar fins a deixar-la anar als braços d’un jo seu més jove. Havien estat uns anys molt durs, en soledat, seguint el cor i anhelant una vida que no imaginava que pogués tenir. Havia fet la seva tria i tota decisió tenia conseqüències, per bé que aquell cop fossin més dures que mai. Ella ho havia trastocat tot, el vespre que comparegué al bosc de casa seva sense saber que aquell seria l’inici de tot.

O no, és clar, perquè ja havia quedat palès que, per a ells, el temps no existia; no de forma lineal com per a la resta de mortals. I prova d’això era que l’Arat ancià es disposava a perdre la seva Lorien per anar a trobar-ne una altra, sabent que aquesta darrera coneixeria el seu jo més jove i el cercle continuaria girant fins a l’infinit.

CAPÍTOL I. TRIA SEMPRE COR

La cabana estava il·luminada i algunes ombres es projectaven per les finestres. Va respirar profundament. Li costava, afrontar aquella situació. I a la vegada sabia que era l’únic camí. Ja li havia dit, el Vell de la piràmide, que hauria de triar entre la família i el cor. I que seria una decisió difícil. Però en aquells moments, en què s’acostava a la cruïlla de la decisió més important de la seva vida, o com a mínim fins aquell moment, les cames li feien figa i li costava alenar. No es veia capaç d’allunyar-se, encara més, de la seva família. El que no imaginava és que la realitat seria molt pitjor al panorama que augurava.

Va fer els metres que li quedaven amb molts nervis i preocupació. Però es va animar dient una frase que sempre repetia la seva mare: “mal camí passeu-lo prest”. Així que va fer el cor fort i tocà la porta. Entrà sense esperar resposta i se’ls trobà a punt per sopar. El seu pare i la seva germana. Com si fossin una família normal. Com si les úniques curolles que tinguessin, per al proper any, fos decidir quants solcs sembrar de moniatos.

El seu pare li va parlar, sense ni mirar-lo a la cara, tan bon punt comparegué per la porta.

-T’ho has repensat? –digué en un to fred, sense interès ni emoció.

Arat negà amb el cap i l’altre el mirà de morros, deixant el ganivet damunt la taula i encarant-s’hi sense pietat.

-A la teva mare li faria vergonya, la teva actitud. Nosaltres sempre hem estat una família unida. No pots fer la guerra pel teu compte.

-És que jo no vull fer cap guerra! –remugà Arat, emprenyat amb aquells arguments que el torbaven més del que volia admetre. “O estàs amb nosaltres o contra nosaltres”, semblava dir el seu pare. Sense comprendre que el fill no havia triat sinó pau.

-No pots pensar que deixarem que tot el que han fet a la nostra família quedi impune –digué la seva germana, ficant cullerada. A Vala els ulls semblava que li sortirien de les òrbites, la ràbia la consumia.

Però Arat no volgué entrar en batalles perdudes abans de començar, i es va mantenir ferm en la seva decisió.

-Akela i la mare són mortes, ja no hi ha res a fer excepte recordar-les. Perquè no existeix cap manera de fer-les reviure i venjar-nos no ens les tornarà. Així que deixeu-me viure en pau i oblideu-vos de càstigs innecessaris –es defensà amb vehemència.

-Mentida, tu el que vols és conservar el poder només per a tu –l’acusà la seva germana.

I aquí sí que Arat es va plantar.

-Mai no heu volgut escoltar tot el que he descobert, malgrat que hi va haver una època en què hauria donat el braç esquerre perquè us interesséssiu per mi com ho esteu fent ara. Però mai no em vau fer cas, al contrari, em tractàreu com un inferior. Fins ara, que us heu adonat que podeu utilitzar els meus coneixements per assolir els vostres interessos. I jo seria l’home més feliç del món de fer-vos partícips de totes les meves descobertes, oblidant els greuges del passat, si no fos perquè el vostre objectiu és anorrear Lot. Que és, curiosament, el reialme on va néixer la mare, on està enterrada, i on hem viscut tota la famíliades de sempre. O sigui que perdoneu si no compro els vostres arguments. Vergonya us hauria de fer a vosaltres intentar manipular el seu record. Així que no, no us penso ensenyar tot el que sé dels portals perquè ho emprareu per destruir Lot. Haureu de fer la guerra pel vostre compte. I ara, partiu d’aquí perquè, si bé vosaltres no estimeu Lot, per a mi aquesta cabana serà, per sempre més, la meva llar i el lloc on la mare romandrà viva mentre jo existeixi.

El seu pare el va mirar amb una mitja rialla, per la gosadia de voler-se-li enfrontar i l’alliçonà.

-Ni se t’acudeixi rebel·lar-te contra nosaltres! –l’amenaçà.

-O què? –el reptà Arat. Allò era el final, ambdós ho sabien però el jove necessitava que sortís de la seva boca. Després del que es disposava a fer, no els tornaria a veure. No hi hauria volta de fulla. I havia de menester saber que la postura del seu pare era irrevocable.

Però el vell respongué sense dubtar, tancant qualsevol porta a una reconciliació.

-O moriràs.

Arat els havia anat a trobar sabent que era inútil, que estaven massa obcecats amb venjar-se, que no es posarien d’acord i hauria de triar. Família o cor. La família que li quedava viva, és clar. Perquè no tenia cap dubte que la seva mare l’hagués recolzat, en la seva decisió. El seu pare s’havia begut l’enteniment. I Vala el seguiria en la seva perdició. O era a l’inrevés? Quin dels dos duia el maneig d’aquell pla esbojarrat? En qualsevol cas, no cediria ni a la por ni a les pressions. Ell ja havia triat cor. Feia estona. Bé, de fet no havia hagut ni de pensar-s’ho. Era el que duia dedins. L’amor per la vida i per tots els que l’envoltaven. Per bé que la seva germana no havia heretat els gens de la seva mare sinó els de l’altre progenitor, que amagava rere el dol i la pena un desig que sempre havia existit, malgrat que adormit. Arat tenia la sensació que el seu pare es creia per damunt del bé i del mal. Se sentia intocable i anhelava tant poder com pogués abastar. Però la seva mare el frenava i el convertia, quan estaven junts, en un home bo. Ella tenia aquell do, copsar la bondat que emanava de qualsevol persona. I el fet que la seva mare la veiés comportava, gairebé sempre, que l’altre la cregués i volgués actuar com a tal. Era inexplicable però ho havia presenciat en més d’una ocasió. El cas és que la seva mare ja no era allí per frenar els impulsos del pare. I aquell s’havia deixat anar.

En qualsevol cas, Arat era conscient que, amb el que els havia explicat fins aleshores, dels portals, arribarien a descobrir la resta. Però si es negava a ensenyar-los-ho tot, com a mínim guanyaria una mica de temps. I el temps s’havia convertit en un enemic despietat.

El darrer que volia era quedar-se tot sol i renunciar a la seva família. Però no tenia moltes més opcions. Així que jugà les seves cartes sabent que anava a començar una campanya en la qual només obtindria pèrdues amargues.

-Pare… –suplicà gastant els darrers cartutxos.

Però ja va veure que no hi havia res a fer. Així que es resignà a passar la resta de la seva vida tot sol i fugint de la seva família. Llençà una runa al terra, profundament dolgut per haver arribat a aquell extrem.

El conjur feu el seu camí i bandejà Gorgh i Vala d’aquella cabana que havien anomenat casa. Incapaços de reaccionar s’esfumaren de l’estança abans de poder ni parpellejar.

I Arat sortí al porxo, deixant la porta oberta, desitjant que l’aire fresc li esbandís una culpa que, ja augurava, no el deixaria dormir durant uns quants vespres. Es girà i mirà aquella petita peça, mig esquerdada pel cop. Li havia de cercar un bon lloc. Era l’únic que el protegia dels seus botxins. Perquè, a hores d’ara, per al seu pare i la seva germana, de ben segur que havia passat a ser el principal enemic a batre. Els coneixia a bastament per dubtar que l’odi contra ell niaria al seu cor fins al dia de la seva mort.

El temps se li escolà entre els dits amb amargura i ressentiment però amb el convenciment d’haver fet el correcte, el que tocava, el… bé, l’únic que podia fer. I així passaren dos anys, en aquella cabana que era, alhora, el seu refugi i la seva presó. No solia sortir dels seus voltants, estava segur que el seu pare i la seva germana el perseguirien. Només ho feia per aconseguir menjar, quan no li quedava més remei. Per què s’hi havia hagut d’enfrontar?, es recriminava insistentment. Podria no haver-hi tornat mai, fer la seva vida, fins i tot casar-se i tenir fills a qualsevol dels mons que havia visitat. Però no, havia elegit una vida en soledat per castigar-se per la gosadia d’enfrontar-se a la família. En sabia la resposta i, així i tot, després de tant de temps, seguia fent-se la mateixa pregunta. Per no oblidar-se’n. S’hi havia encarat perquè volia que sabessin que allò que cobejaven no estava bé, que no podien anorrear el reialme perquè la pena s’havia transmutat en odi ferotge. I perquè desitjava que sabessin que ell sabia. Aquella era la pura veritat. Mentre ell fos viu la veritat existiria, malgrat que fos en una petita cabana aïllada enmig del bosc. I ell seria un guardià silent de les memòries de dolor que impulsaven les accions de pare i germana.

Havia anat a fer una volta pel bosc que envoltava la cabana, l’encanteri de la runa era potent i no només protegia la construcció sinó també els seus contorns. Li agradava, caminar entre arbres centenaris, li donava certa pau, en el seu particular calvari intern. Començava a fer fosca però li era igual. Tanmateix ningú no l’esperava a casa. Quan va sentir una veu que el cridava pel seu nom. Es va tombar i la va veure, una jove rossa il·luminada pels estels, com si fos una nimfa sorgida de les profunditats d’un llac que el volgués embruixar amb els seus encants.

-Com saps els meu nom? Qui ets, tu? –s’hi encarà amb totes les precaucions del món, per si l’havia enviada la seva família per matar-lo.

Però ella no li respongué, caigué al terra inconscient i Arat se li acostà amb prudència. No la coneixia i, a la vegada, estava segur que no era el primer pic que la veia. Alguna cosa s’havia activat dins el seu cervell però no acabava de connectar-se. Esvaí el primer pensament que li havia vingut, aquella al·lota era de carn i ossos, per bé que maga. Sentia la seva energia, era molt forta. I, a la vegada, no només hi havia la d’ella. Podia sentir… podia sentir la seva pròpia. Era una bogeria!

Mirà d’aixecar-la però pesava massa, per a ell, que mai no havia destacat per la seva força. Dubtava, de si deixar-la allí. Però com a mínim si se l’enduia a casa podria vigilar-la. I, a més, potser simplement s’havia perdut, estava ferida i necessitava ajuda. No es va convèncer gaire, amb aquells arguments. Una maga que ell no coneixia havia aparegut a casa seva i l’havia cridat pel seu nom. I a més també hi havia allò de la seva pròpia energia…

Es va resignar al risc que comportava entrar-la a la cabana i l’alçà amb el conjur de levitar. La pujà fins a la seva habitació. No era el més assenyat però havia evitat entrar a l’estança dels seus pares i de les seves germanes d’ençà de… bé, d’ençà que no hi eren. Havia barrat les portes i feia com si no existissin. Així que la deixà amb cura damunt el seu llit i li tocà el front. No semblava febrosa però seguia inconscient, aliena a les seves tribulacions.

Sense pretendre-ho se la quedà mirant com un babau. Era preciosa i destil·lava una bonhomia que li arribà a l’ànima. Li despertà una tendresa que no recordava haver sentit des de feia molts d’anys. Ell era un al·lot molt sensible, però el que havia succeït d’ençà de la mort d’Akela i, sobretot, després de la de la seva mare, l’havia destarotat i s’havia creat una cuirassa al voltant, per poder sobreviure, on res no entrava ni sortia. I aquella al·lota, sense pretendre-ho, havia superat totes les barreres. Començà a plorar deixant anar tota la pena congriada al cor. Havia triat cor en lloc de família però li havia sortit car. S’havia convertit en un convidat de pedra a l’espectacle de la vida. I ja no podia pus. I si el ressentiment que covava l’acabava convertint en una altra, però també terrible, versió massa semblant a aquella família que tant odiava?

No havia sopat però, amb tot plegat, se li havia tancat l’estómac i li havia fugit la gana, així que es feu una infusió i esperà que la seva convidada es despertés. Ho feu al cap d’un parell d’hores i baixà sigil·losament les escales mentre ell entrava llenya per afegir al foc.

Els costà, confiar l’un en l’altra. Sobretot a ell. La ment l’aclaparava amb tota mena de pors. I li resultà difícil deixar-les de banda. Però ho aconseguí.

En tot això pensà n’Arat quan es despertà quaranta anys després d’aquesta primera trobada, en un llit massa gran per a un tot sol i sorprès per una inesperada tranquil·litat.

Quan baixà a la cuina, però, hi trobà la resta de la família, enfeinats i sense fer honor al silenci que semblava regnar a l’estança.

-Bon dia –el saludà la seva dona–, he fet l’encanteri de silenci total. Feia dies que no dormies tan arreu. Has pogut descansar?

Ell li somrigué, agraït per aquell senzill gest d’amor. El seu fill tallava fusta defora. I na Lorien, embarassada per segon pic, arreglava un esplet de verdures mentre dues olles bullien al foc.

-La veritat és que feia dies que no dormia tant. Però m’he tornat a despertar de cop com sempre, de matinada.

-Amb el mateix?

N’Arat assentí, pesarós. Feia moltes setmanes que es despertava amb el mateix somni. Les primeres vegades no en recordava gran cosa però amb el temps havia entrellucat més i més detalls. I ara ja era prou nítid.

Era en una gran cova, al ventre d’una muntanya. I centenars d’armadures lluents s’arrengleraven a banda i banda d’un passadís immens. Al fons hi havia dues escultures en forma de drac, una blanca i una negra. I, de cop, les armadures cobraven vida i es giraven cap a ell. N’Arat s’adonava llavors que no estava sol. El seu fill gran era al seu costat. I també hi havia na Lorien, envoltada de dues joves d’edat similar agafades de la mà. Les seves filles, suposadament. Les armadures venien cap a ells, i el renou era eixordador. Tots cinc corrien cap a la sortida però no podien anar més enllà, la mar els envoltava. I, llavors, una llum els encegava. Una llum que il·luminava la immensitat del mar i els donava esperança. Una llum que es movia i que, al cap d’uns segons, els tornava a deixar a les fosques a mercè de les armadures que s’acostaven. Aleshores, se sentia un so metàl·lic molt fort i es despertava. Mai no havia pogut anar més enllà. I darrerament s’aixecava amb la mateixa intuïció. Que aquella llum misteriosa provenia del far d’Alexandria.

-Hi haurem d’anar, ho saps –comentà na Lorien com qui res, malgrat que ja ho havien discutit moltes vegades.

N’Arat assentí però no digué res. No estava preparat per tornar-hi. Gairebé hi havia fet la pell; bé, tots dos. I els dracs… aquella era una guerra en la qual només hi hauria planyiments. I ell no estava disposat a perdre la seva família. Ja havia hagut de renunciar a una i no pensava deixar-se prendre la que havia format amb na Lorien.

Ambdós sabien que aquelles armadures eren importants. O ho serien, vaja. I n’Arat estava d’acord amb la seva dona que calia anar a Alexandria. Però el principal motiu de discussió era que ell hi volia anar tot sol, i cada cop que ho proposava, na Lorien li alçava el carro. Era cert que seguien mantenint la seva energia com una sola. Bé, la de tots quatre. Però n’Arat no volia exposar-los als perills que de ben segur els sotjarien.

-No penso deixar que hi vagis tu tot sol –se li avançà na Lorien–. I no et pots amagar de mi. Te trobaré, on i quan sigui. El meu lloc és amb tu, aquí o a Alexandria.

-Estàs de set mesos… –suplicà n’Arat–. Tornaré abans que te n’adonis.

-I un be negre –remugà ella–. Això no funciona així.

-Esperarem que neixi la criatura.

Na Lorien negà amb el cap.

-Després serà pitjor. Hi hem d’anar ja. Els somnis cada pic et regiren més. I són ben clars.

-Però no puc saber segur que és el far d’Alexandria.

-Vols deixar de cercar excuses i fer el pur? Sigui o no sigui aquell far, el cas és que la cosa va de dracs. Jo soc amb tu perquè uns dracs van atacar el poble del meu germà. Fugint de Hanueke vam acabar al món dels dracs, a una Alexandria poblada per dracs i ara tens un somni amb armadures i escultures de dracs. Vam fugir d’Alexandria sense acabar de treure’n l’aigua clara de tot, i no fa falta ser cap llumenera per entrellucar que el passat, tard o d’hora, ens atraparà. No m’agrada esperar i ser l’esquer d’una amenaça invisible. Hem de tornar a Alexandria i ja no podem demorar-ho pus.

N’Arat va somriure, divertit per aquells arguments incontestables. Sí, la cosa anava de dracs.

-Podríem anar a veure el Vell de la piràmide, almanco provar-ho. Com a mínim no serà tan perillós…

Na Lorien deixà estar les verdures i s’aixecà tan ràpid com la seva voluminosa panxa li permeté. S’acostà al seu home i li enretirà els cabells del rostre, amb tendresa.

-D’ençà que tinc vint anys que te tinc al meu costat protegint-me. Però ni tan sols tu pots salvar-me de tot. Una de les darreres coses que em vas dir d’ancià és que viure és perillós, que estimar és perillós. Però que, tot i així, ho fem. En aquell moment em va sobtar profundament que fossis tan directe. Jo m’ho vaig prendre com una declaració d’amor encoberta. Però amb el temps m’he adonat que aquells mots tenien molts nivells de lectura. Estem junts, en això, per molts perills que ens amenacin. I ja és hora que revisitem el passat.

N’Arat va assentir, més convençut per la certesa que na Lorien no el deixaria partir tot sol, que no pas pels seus arguments. I el somni era massa recurrent com per no fer-ne cas. Més que res perquè no el deixava dormir.

-Bé, en qualsevol cas, al somni som cinc. No ha arribat l’hora, encara, no passis pena.

-Al somni som cinc quan trobem les armadures. No vol dir que haguem d’esperar a ser cinc a començar a cercar.

Ell assentí, s’aixecà i li besà el front, aclaparat per les pors que el neguitejaven. D’on havia sorgit, aquell suposat do premonitori que el sotjava?

VOLS LLEGIR-NE MÉS?