CAPÍTOL I

PASSAT, PRESENT I FUTUR

Arat només feia un any que era a Lot, malgrat que semblava que hi dugués tota la vida. N’Eli, en Kaleb, en Kilian i na Lorien eren ara la seva família. I amb la jove maga havia establert una relació molt especial. Perquè els dos eren, en certa manera, nouvinguts, al reialme. Na Lorien s’havia criat a Hauli, un poblet al regne veí del nord. I ell, per bé que havia passat la seva infantesa a Lot, feia una eternitat que no hi vivia. Es podria dir que, fins ara, havia estat un nòmada apàtrida: cercant, aprenent, amagant-se. A la vegada, a pesar d’haver nascut a Lot feia més de dos-cents anys, havia viscut tant que era com si en tingués cinc-cents. Per bé que el seu cos aparentava l’edat de naixement, interiorment havia transitat per diverses existències. Na Lorien, en canvi, era una joveneta de vint-i-un anys amb tota la vida per endavant. I, malgrat que ja havia passat per moltes situacions traumàtiques, més de les que la majoria de la gent viuria al llarg del temps que els tocava habitar aquest món, encara hi havia puresa, innocència, ingenuïtat i joia als seus ulls. I, a la vegada, l’energia que desprenia… Tothom ho veia, que era especial, però Arat sabia que encara no l’havien vista en tot el seu potencial. Per les seves venes corria la sang de Hanueke, Leilani i… la del seu pare, Gorgh, el nigromant. N’havien xerrat molts cops, amb n’Eli. Ella no s’ho acabava de creure, ho atribuïa als seus gens però Arat no en tenia cap dubte. No sabia exactament com, però entenia que entre el seu pare i Leilani, segurament per mor de l’arc i les fletxes negres, s’havia donat algun tipus de transferència. N’Eli era conscient que l’energia del nigromant s’havia fusionat amb la seva. Però es negava a creure que la seva filla l’hagués heretada.

Na Lorien li havia amagat, a la seva mare, que les fletxes negres també l’obeïen, a ella. Per no preocupar-la. Però amb Arat no tenia secrets. Li havia confessat, feia estona, un horabaixa que practicaven. Perquè, d’ençà que havia tornat al castell, s’havia convertit en el seu mestre i confident.

Passaven moltes hores junts, entrenant, i ell estava entregat a ensenyar-li tot el que sabia, gaudint cada moment que compartien junts, com si fos el darrer i el primer a la vegada. Amb el temps l’estima inicial es transformà en alguna cosa més gran i, per bé que es repetia que era impossible, alguna cosa bullia dins seu. Li costava reconèixer-ho però se n’havia enamorat, d’aquell infant. I se sentia feliç, agraït i, a la vegada, profundament trasbalsat i avergonyit. No volia semblar exagerat però allò era, sens dubte, una tragèdia en tres actes. La part bona era que passava moltes hores del dia amb ella i se sentia reconfortat per la seva presència. La dolenta, que la unió amb aquella jove era impossible i el temps, aquell company entremaliat que coneixia tan bé, per primer cop jugava a la seva contra. A més, la seva por més gran era que algú s’adonés dels seus sentiments. Per això només es permetia que afloressin a l’exterior els vespres, quan estava tot sol a la seva habitació. La resta del temps romanien ocults, enterrats en el més profund de la seva ànima, amagats, anhelant un miracle que sabia que no li pertocava a ell obtenir.

I així transcorregueren les setmanes i els mesos, plàcidament. N’Eli i en Kaleb tornaven a estar junts en cos i ànima, com si la seva separació, física i en el temps, no hagués existit mai. No és que haguessin oblidat les ferides, era que havien construït una cosa nova a partir d’allò. I en Kilian i en Kai eren més feliços que mai.

Quan feia dos anys de la mort de la germana del nigromant, n’Eli cità en Kaleb a la terrassa.

-És hora de partir –va dir, amb un somriure.

-On? –demanà d’esma sense entendre la profunditat d’aquella afirmació.

-A córrer món. O mons, seria més adequat dir. Ja n’he parlat amb Arat. Aquest darrer any saps que m’ha entrenat de valent i m’ha ensenyat tot el que sap, sobre els portals. I tu has pogut recuperar el temps perdut amb na Lorien. Però hem de partir, aviat. Abans que et cansis d’estar a l’estaqueta. Succeirà, et conec. I et vaig prometre que partiríem. A més, Arat vol acabar el mapa dels portals i encara queden molts mons per visitar. Podem anar i tornar just després d’haver desaparegut. Ara ja ho sé fer. És hora…

-I Lot? I els nins? –va gosar demanar el seu marit.

-Arat es quedarà per protegir-los a tots. I en Kilian ja no és cap nin. I ja que xerrem d’ell, li vull fer una proposta però volia demanar-te de parer abans.

-Sobre?

-El tron.

En Kaleb va assentir i n’Eli va començar a explicar-li els seus plans i tot el que havia ideat.

Més tard, aquell vespre, va citar el seu fill al saló del tron. No hi havia ningú més, només en Kilian i ella. El va escometre sense preliminars.

-Tu vols ser rei?

Ell la va mirar sorprès. Per la pregunta, pel moment, per l’abast i pel significat d’aquella qüestió.

-Clar que sí, saps que quan arribi el moment et succeiré. Però d’aquí a molt de temps, no tinc geeens de pressa.

-No m’has entès –va negar n’Eli amb el cap–. No t’estic demanant si faràs el que se suposa que has de fer. T’estic demanant si tu vols ser rei de Lot.

En Kilian llavors es va adonar de la profunditat de la pregunta. Perquè no li estava demanant si compliria amb l’obligació que li tocava per naixement. Li estava demanant si realment volia exercir aquell paper o si, en canvi, preferia anar a conrar cols, per dir alguna cosa, amb en Kai, onsevulla.

-No importa que em contestis ara mateix –li digué n’Eli interrompent les seves diatribes mentals–. Basta que…

-No –la tallà sense haver-ho de pensar gaire.

N’Eli el va mirar als ulls, sospesant la seguretat i la certesa de la seva resposta. Però no hi veié dubtes, sinó una veritat abassegadora.

-Idò no se’n parli més. Ho prepararé tot per deixar Lot en mans del consell. De moment, en Kai serà el cap de la guàrdia del consell i tu capità de Lot. I amb el temps ja ho veurem. Et sembla bé?

El seu fill la mirava amb els ulls esbatanats. Sempre havia estat una dona resolutiva però allò era un excés.

-Per què ho fas? I per què ara?

-A mi ningú no em donà a triar, era el que hi havia i després de tots els anys a l’ombra del nigromant vaig entendre que era el millor per al reialme. Una mica d’estabilitat i continuar amb les tradicions. Però ara tot està tranquil, i el teu pare i jo partirem a explorar altres mons. Lot no necessita una reina, el consell farà el fet. I sospitava que tu tampoc no és que tinguessis cap delit, per ser rei. Però no n’estava segura. Per això t’ho volia demanar. El fet d’estar casat amb en Kai complica el tema de la successió però és igual. Jo ja fa estona que ho rumiava. D’ençà que vaig crear el consell, la meva figura ha perdut rellevància. Arat fa anys em va dir que Lot el que necessitava era n’Eli-maga, no la reina Leilani. I tenia raó. Però ara hi ha més mags. En vam perdre molts, a la batalla amb l’anciana –digué n’Eli mentre una ombra creuava el seu rostre, a la vegada que s’endinsava en els dolorosos records– però, per sort, Arat és amb nosaltres. I és capaç de detectar joves amb altres poders, diferents als que s’havien tingut en compte tradicionalment. Hi ha un bon planter de mags que, amb el temps, protegiran el reialme. I jo vull trobar un món tan recòndit, despoblat i perdut com pugui, per enterrar-hi l’arc i les fletxes negres per sempre. Aquesta és la meva missió ara. Desfer-me d’aquesta amenaça. I que el teu pare no s’avorreixi, és clar –digué amb un somriure.

En Kilian li va tornar el gest. Aquella dona no tenia aturador. Sempre duia qualque cosa entre mans.

-Gràcies mare, la veritat és que no he volgut ser mai rei. Ho acceptaria de bon grat, per servir Lot, però estic d’acord amb tu. A més, has estat la millor reina que hom podria desitjar haver tingut. Em sembla fantàstic que la nissaga reial acabi amb tu.

Ella va fer un gest amb el cap i les mans, per treure’s importància però va somriure, agraïda per les paraules. Realment s’havia esforçat per fer-ho el millor possible.

Aquell vespre van sopar tots sis junts, la família i Arat, i n’Eli els comunicà els plans. Al dia següent va convocar el consell i cedí la corona. Cap d’ells no s’ho esperava i quedaren en xoc, per bé que ningú no va posar entrebancs. Tothom tenia clar que, reina o no, mentre Leilani visqués, comandaria Lot. La gent l’estimava i confiava en ella cosa que, per altra banda, s’havia guanyat a pols. Així que més que per la renúncia a la corona, tothom va plorar per la seva marxa. N’Eli els va assegurar que, passés el temps que passés per a ells dos, ningú no notaria la seva absència, tornarien en el mateix moment de partir. Però ni aquesta promesa va calmar els ànims. Tothom plorava i van tenir un comiat digne dels reis estimats que havien estat fins llavors.

Encara van romandre a Lot un parell de dies, preparant la nova aventura. Arat els va alliçonar amb tota mena d’advertiments i consells, els possibles imprevistos i com resoldre’ls. I així, a principis de tardor, van marxar cap a la primera aturada del seu viatge. La idea era anar i venir, començant pels mons més propers, els que Arat ja coneixia, per familiaritzar-se amb les diferents energies dels llocs, agafar experiència i practicar.

En Kaleb semblava haver tornat jove. Estava enjogassat amb aquest nou projecte i tenia molta il·lusió amb la nova empresa. Li brillaven els ulls i n’Eli estava contenta, de poder romandre al seu costat i, a la vegada, confiava en Arat per protegir Lot i els seus fills, si sorgís alguna cosa. Na Lorien era una gran maga, n’Eli tenia ben clar que la superaria amb escreix, amb el temps. Però era molt jove, massa, per haver d’assumir la responsabilitat de protegir tot el reialme. Ja arribaria el moment, quan ells faltessin.

I així va ser com n’Eli i en Kaleb partiren de Lot, agafats de les mans, cap a un nou món. I, per primer cop, no fugint de ningú sinó com a exploradors.

Els primers anys van transcórrer aviat. No passaven molta estona a fora, només unes setmanes. I tornaven a Lot uns dies després d’haver marxat. Amb el temps van veure que allò tampoc no era una bona idea. N’Eli i en Kaleb envellien molt més ràpid que la resta. En Kilian prest pareixeria els seu besnet, si seguien així. De manera que intentaven que haguessin passat els mateixos dies per a ells que per als altres.

Al cap de tres anys començaren a viatjar més enllà del mapa que havia traçat Arat. Passaven bastant de temps a fora però també miraven d’estar-se llargues temporades a Lot. El temps transcorria per a tothom i els fills es feien grans. Aviat, sense adonar-se’n, na Lorien arribà a la majoria d’edat i n’Eli i en Kaleb van tornar per a la celebració. Ja no va ser una festa multitudinària com havia estat la d’en Kilian. El llinatge reial s’havia estroncat i va ser una trobada més familiar. Hi havia Lilo i Kekoa, això sí. I els bessons Kelon i Bhal. I Keala. N’Eli la va abraçar amb força. Feia un parell d’anys que no es veien. S’havia cansat d’esperar que Kekoa es fixés en ella i havia marxat al sud, al poblet de Nohi. Va ser un retrobament molt càlid i afectuós. I n’Eli va voler conèixer totes les novetats.

-Ja no ets reina, no et cal saber-ho tot –remugà Keala entre divertida i cansada. L’interrogatori d’aquella dona no semblava tenir fi.

-Però la meva curiositat segueix intacta –digué n’Eli amb un somriure.

Tothom va riure davant la franquesa de Leilani. Aviat faria cent anys i a vegades encara pareixia una joveneta menor d’edat.

Quan va acabar el sopar na Lorien obrí els regals. Hi havia de tot, estris relacionats amb fer màgia, peces de roba i collars i arracades. Res especial, tot molt corrent. El darrer paquet que obrí era d’Arat. Era una capsa de fusta, d’un pam i mig de llarg, embolicada amb un llaç de tela, molt senzill. Però quan la va obrir, una llum molt potent els enlluernà a tots. Passats uns segons, fixant la vista així com pogueren, el primer que observaren fou com na Lorien resplendia amb un color blau safir, com si el firmament hagués cedit el seu mantell a la jove.

-Què és, això? –demanà n’Eli una mica preocupada.

-És un conjur antic –respongué Arat enigmàtic.

Na Lorien el mirà disgustada.

-No –negà crispada, mirant-lo enfurismada–. No, no, no…

Arat la contemplà amb un somriure conciliador.

-Per què ho has fet? –l’increpà la jove–. No hi tenies cap dret.

-No és un dret, és un acte d’amor, que he decidir fer lliurement.

Tothom romania en silenci, a l’expectativa. Fins i tot n’Eli. Allò semblava una cosa personal que havien de resoldre entre tots dos. Ningú no tenia clar quin conjur era aquell però per com s’estava comportant na Lorien semblava com si li hagués llençat una maledicció.

-I no es pot desfer? –plorinyà ella–. S’ha de poder de qualque manera –digué mirant la seva mare, que l’observava estupefacta.

-Lorien… –va suplicar Arat.

Ella es va girar cap a ell i les llàgrimes van començar a lliscar-li per les galtes.

-No hi tenies cap dret –repetí amb més tristesa que cabreig.

Arat la va mirar amb tendresa. Estava preocupat, per aquell moment, perquè s’imaginava una escena com aquella; però també per si sabria camuflar adequadament els seus sentiments.

-Ja saps que t’aprecio molt, Lorien.

-No –el tallà ella. I feu un encanteri de silenci total perquè els altres no els sentissin–. No fas un conjur com aquest per algú que aprecies. No fas un conjur per morir en lloc d’un altre, si n’arriba el cas. No dones la teva vida per una persona a qui aprecies. Pots mentir els altres o fins i tot a tu, però no a mi. Ni se t’acudeixi intentar-ho.

-Lorien, jo no… –quequejà Arat. S’esperava llàgrimes, alguna recriminació… però allò l’havia destarotat. Què dimonis estava passant?

N’Eli i els altres estaven al·lucinant. Els veien moure’s i xerrar però no els sentien. I es veia d’una hora enfora que estaven discutint. Cap dels presents no entenia res i en Kaleb va mirar la seva dona interrogativament però ella s’encongí d’espatlles.

-Crec que és millor deixar-los tots sols –es pronuncià en Kai, deixant tothom bocabadat.

-Saps res que nosaltres no sapiguem?

-Només sé que Arat estima na Lorien i el darrer que faria seria posar-la en perill o perjudicar-la. No sé què és aquest conjur però m’hi jugaria la vida que no és res dolent. Necessiten estar tots sols –digué assenyalant-los amb el cap.

Kekoa mirà Lilo interrogativament. Aquelles dues eren carn i ungla. Però la seva filla va negar amb el cap. O no en sabia res, o callaria. Així que sortiren tots de la sala, corpresos per com havia acabat la festa.

Tan aviat com van eixir de la sala na Lorien llençà un encanteri de pany màgic, amplià l’espai del silenci i se separà una mica d’Arat. Rosegava claus. Per què dimonis ha hagut de fer aquest conjur?

Aquell pràcticament ni respirava. Estava sorprès pel que havia desencadenat el conjur i no es va bategar ni un mil·límetre, desitjant que la seva immobilitat el fes invisible als ulls de na Lorien. Realment no podia estar més sorprès, perquè si bé n’Eli els obsequiava amb aquelles geniades sovint, la seva filla era reposada i calmada, tota dolçor i harmonia.

De cop, però, s’adonà que na Lorien plorava, cada cop amb més intensitat, i se li va acostar, incapaç de mantenir-se al marge del seu patiment.

-No ploris per favor, no et volia molestar. T’estimo –va confessar amb resignació, desitjant que l’altra s’ho agafés de la manera més fraternal possible.

Na Lorien es va girar amb els ulls negats amb llàgrimes.

-No ho hauries d’haver fet. No vull que et passi res, no m’ho perdonaria mai.

-Idò no facis cap disbarat –reblà ell amb un somriure. I li va eixugar les llàgrimes amb la màniga.

-És molt injust, que tinguis dos-cents anys més que jo.

Arat l’abraçà per tota resposta.

-La vida no és justa o injusta. La vida és. Jo agraeixo cada dia que puc passar al teu costat –confessà–, sigui de la manera que sigui. I desitjo que visquis molt i bé, i que no hagis de menester mai la meva protecció. Però no t’enfadis perquè vulgui procurar per la teva vida. És la meva decisió i el meu privilegi. I en el fons desitjaria que el conjur no s’activés mai; no per mi, sinó perquè no voldria que te trobessis en perill de mort en cap escenari.

Ella no respongué però el va estrènyer amb més força fins que les emocions desbocades tornaren a lloc.

-Gràcies, és el més bonic que ha fet ningú per mi.

Arat li enretirà els cabells del rostre i li va besar el front.

-Anem, els hem d’explicar què ha passat. Encara es pensaran que t’he enverinat –digué amb un somriure–. I només puc amb una a la vegada, si la teva mare em comença a enviar bolles de foc moriré abans d’haver-te pogut fer servei.

Només hi havia n’Eli i en Kaleb, a fora. La resta havien partit. I quan na Lorien sortí, plorosa, la seva mare els va envestir.

-No em vull ficar on no em demanen però em teniu preocupada. Què és, aquest conjur?

-És un encanteri de protecció molt antic, el vam trobar entre els llibres de Hanueke, fa anys –va respondre Arat–. És una mica complicat d’explicar-ho de forma senzilla, però la idea és que si alguna cosa de gravetat li succeïa, a na Lorien… ho rebria jo –acabà gairebé mormolant.

-No ho acabo d’entendre…

-Vol dir que si tu em llences un conjur mortal a mi –digué na Lorien– seria com si li haguessis enviat a ell, i a mi no em passaria res. L’encanteri de la capsa fa que el conjur d’atac que pugui rebre jo es transfereixi a Arat, sempre i quan la meva vida perilli.

En Kaleb i n’Eli se’l va mirar esfereïts.

-Arat això… –començà a dir la segona–. No m’ho puc creure… És un gest preciós –mormolà a la vegada que s’acostava i l’abraçava–. Però això és molt perillós, podries morir.

-Aquesta és la idea, Leilani –a pesar dels anys i el centenar de vegades que l’havia corregit, Arat continuava sense anomenar-la pel diminutiu amb què es dirigien a ella els més propers. I estava clar que ja no el faria canviar–. Malgrat que espero no haver-hi d’arribar mai. Saps que us estimo molt a tots, sou la meva família.

Ella se’l va mirar amb tendresa i va agrair infinitament que aquell home bo fos a la seva vida.

-Jo també t’estimo, Arat.

VOLS LLEGIR-NE MÉS?